02.06.2020 |
12:11
26/09/14

Intromissió a la vida privada

Intromissió a la vida privada

Estic davant del televisor i no m’aturo a pensar: no m’adono que estan oferint un programa, per cert de força audiència, en què l’única fórmula estructural i el seu èxit deriva de l’exposició de la vida privada de qualsevol persona. Sí, per descomptat, abans d’iniciar la conversa accepten que el personatge que es “retrata” sigui un personatge públic, per l’única raó que o bé ocupa un lloc de privilegi dins la nostra societat, o perquè en qualsevol moment ha venut la seva imatge a algun mitjà de comunicació o per altres raons que inclouen dins aquest barem, fixat pel programa, que permet opinar lliurement sobre la vida privada d’aquest personatge.

 


I d’això en fem espectacle. Ens agrada enfonsar el dit a la nafra d’aquells que per diferents raons poden haver errat en qualsevol ocasió de la seva vida.

 


I, curiosament, sempre es creen dos bàndols, el dels acusadors i els dels defensors. Tot ha estat preparat amb anterioritat, no ens enganyem. No guanya, per més cridòria, mai ningú, com dirien en boxa; es crea un empat tècnic que el dia següent té continuïtat amb noves informacions o amb la presència d’algun personatge proper a l’implicat, prèviament econòmicament valorat, que els “ajudarà” aportant noves proves per aprofundir en la discussió.

 


Adoneu-vos que, a la meva manera, us acabo de dibuixar diversos programes que avui tenen vida en els nostres televisors i que observem impassibles o rient amb una facilitat increïble; i se’ls empassen de rebot els qui estan al voltant nostre, els nostres mateixos fills, els quals tenim l’obligació d’educar en valors, i en canvi deixem que creixin impassibles oblidant un dels drets humans més important “la intromissió en la vida privada de qualsevol persona”.

 


És un deure dels mitjans de comunicació i dels seus professionals posar fi a aquesta disbauxa. Si avui actuem d’aquesta manera, com actuaran les generacions futures ? Pintant-ho negre, això pot conduir-nos al caos.

 


És curiós. L’altre dia, un d’aquests improvisats discutidors, no m’atreveixo a dir-ne periodistes, esmentava el gran nombre de denúncies que tenia en els jutjats com un trofeu de gran esportista, i indicava que qualsevol persona que opinés en contra de les seves tesis no tenia cap inconvenient a denunciar-la.

 


Quina petitesa d’esperit! Quin afany de protagonisme! Quins deliris de voler ser allò que no som! Com deien les àvies, “aquest s’ha venut l’enteniment” i jo hi afegeixo, i també la pròpia dignitat, l’autoestima i el que és més important, ha perdut el respecte als altres, la primera premissa de la Declaració Universal dels Drets Humans.

 

 

 

 

Intromissió a la vida privada
comentaris