15.11.2019 |

Venjança

Sota el meu punt de vista, el 14 d’octubre del 2019 passarà a la història com el dia que va marcar un abans i després en les relacions entre l’Estat espanyol i el poble de Catalunya. I és que la sentència del Tribunal Suprem, per la qual es condemna a 100 anys de presó a 9 persones honestes per haver posat les urnes en les quals més de dos milions de persones varem poder introduir una papereta per decidir sobre el nostre futur, és un escàndol; un escarni individual i un escarment col·lectiu. No és justícia, és venjança. No va haver delicte de rebel·lió ni de sedició, van dir molts juristes nacionals experts en la matèria, així com la justícia alemanya que sí que va entrar al fons de la qüestió. Al meu parer la sentència és la resposta jurídica i moral a la percepció d’ofensa que van sentir el poder polític, jurídic i monàrquic, per no haver estat capaços de captar i desactivar l’acció organitzada d’un poble en forma d’urnes. És a dir, la venjança, en forma de repressió, com resposta a l’ofensa. Ni que dir que d’aquesta qüestió en sabem molt les dones.

El poder judicial agafa embranzida i dóna un salt que dilapida la frontera que separava el terreny de la legalitat del territori de la legitimitat;  d’aquesta forma s'erigeix com a garant en la resolució dels conflictes, en absència de la política; normalitzant, d’aquesta forma, allò que és anormal. La inacció política.

 Què dir de la se’ns ve a sobre a totes aquelles persones que participem en moviments socials com ara el feminisme, ecologisme, habitatge... és a dir totes aquelles qüestions calentes, per altament injustes, que ningú vol abordar. La sentència condemnatòria als polítics i polítiques del Procés és clarament un avís per navegants, un dard enverinat que busca criminalitzar qualsevol forma de dissidència política i que amenaça els drets i llibertats que tanta sang i llàgrimes va costar a nostres avantpassats. És possible que a hores d’ara hi hagi part de la població que pel simple fet de no identificar-se amb el independentisme no se sent interpel·lada; temps al temps.

Em declaro pacifista i no amiga de la revenja, però hi ha moments que la ràbia et pot. No vull pensar com estaria si en comptes de 60 anys tingues 20.

Comentarios