09.12.2019 |

Tossudesa

Arriba l’hora de la veritat i no podem dir que ens hagi agafat en calces o calçotets. Per anunciat, era d’esperar tant el compliment del compromís del president de la Generalitat, qui arrel de tot aquest procés sembla que llueixi una aureola de sant, com l’amenaça del president de l’Estat espanyol.

 


La por a les urnes està clara. Ara bé, que aquesta por sigui al  pronunciament independentista de la majoria del poble català, sincerament, no m’ho crec. La qüestió és la contradicció que genera omplir-se la boca de democràcia participativa i evitar els mecanismes que fan possible aquesta realitat. La sobirania popular.  No és veritat que Madrid estigui criminalitzat al president Mas en elevar a la categoria judicial un afer que correspon a la política . Està penalitzant la conducta tossuda dels catalans i catalanes en entestar-se a fer les coses com “Déu mana”. Visibilitzar la seva força al carrer tot alçant la veu pel dret a decidir.

 


Fa unes setmanes llegia en una entrevista que el ‘diario.es’ feia al catedràtic Vicenç Navarro titulat  “Quien tiene la bandera tiene el poder” . Aquest home savi venia a dir que en un moment de crispació social, com a conseqüència dels danys reals (en forma de retalls dels serevis bàsics a la població, atur, precarietat laboral i pobresa...) L’estratègia de la bandera esdevé una eina electoral determinant per ambdós cares del nacionalisme, tan l’espanyol com el català. L’autor destaca la possibilitat que a Catalunya es realitzi una consulta informal que es traduiria en un baix índex de participació i de majoria independentista. Fets que no legitimaria el dret a decidir que reclama la majoria del poble, sinó que més aviat l’afebliria.

 


No acabo de tenir clar que una Catalunya independent sigui la panacea, però sí un marc en el qual sigui viable una certa transformació social. La dreta Catalana no em representa, perquè el seus interessos i els meus estan a les antípodes.  A l’esquerra independentista li veig més del segon que del primer, amb allò de que la finalitat justifica els mitjans. A l’esquerra tradicional ambivalències importants...  En fi, que davant la rica pluralitat que caracteritza a la nostra terra em situaria entre aquelles persones d’esquerra que (amb certa autonomia) defensarien el dret a decidir tant el model d’Estat com el model econòmic i social. Perquè hi ha en joc llibertat i persones.

 

 

 

 

Comentarios