20.08.2019 |

Quaranta anys

Quan m’interrogo sobre el moment de la meva vida en el que vaig arribar al feminisme la resposta és simple, des de que tinc ús de raó. És clar que ser la única nena de una família de cinc germans i haver crescut en un ambient molt masculinitzat, diguem-ne que m’ho ha posat fàcil.  De ben petita, doncs, vaig experimentar el feminisme com a una forma de (sobre)viure individualment.

 


El primer contacte, però, amb el feminisme organitzat va ser arrel de les Primeres Jornades Feministes a Catalunya, al Paranimf de la Universitat de Barcelona, l’any 1976, pocs mesos després de la mort del dictador. L’impacte d’aquestes jornades en les joves que començàvem a militar a sindicats o partits polítics va ser brutal i l’enfrontament amb els companys de fatiga, en molts casos, del tot inevitable. Les dones ens vàrem començar a organitzar a nivell sectorial, local, comarcal i nacional. Vàrem teixir vincles, complicitats, estratègies... Vàrem lluitar i vàrem capgirar-lo tot.   Va ser en aquest context que per mi cobrava sentit i materialitat la definició de la l’escriptora i filòsofa Simone de Beauvoir segons la qual  -  El feminisme és una forma de viure individualment i de lluitar col·lectivament -

 


El cap de setmana passat, tot i que els grans mitjans de comunicació ho han volgut silenciar, la universitat Pompeu Fabra es vestia de lila i acollia les IV Jornades Feministes a Catalunya. Gairebé 3.000 dones - radicalment feministes- es van reunir per fer balanç de la situació actual i per analitzar els reptes de futur en una societat que, tal i com podem veure, segueix posant el mascle al centre del univers. Estructurades en una setantena de taules-debat, a més de tallers i exposicions, milers de dones van  prendre la paraula i els espais tot posant de manifest tant la fortalesa del feminisme com la diversitat del col·lectiu, tant la cohesió interna com el grau de maduresa personal i polític de les seves dones. La incorporació de nous col·lectius com ara el moviment LGBTI, les feministes per la independència... Mostren al món que el feminisme no només està viu sinó que avança imparable. Quaranta anys més tard d’aquelles primeres  jornades històriques m’atreveixo a afirmar que el feminisme avança perquè té garantida la seva continuïtat. Són moltes, i ben formades, les joves disposades a prendre el relleu generacional i a seguir capgirant la societat. Malgrat teles, ràdios i diaris s’entestin en ocultar-les.

 

Comentarios