09.12.2019 |

Cuinetes

Quan fa uns dies el meu nét de sis anys em va dir que no li agradava jugar al pati amb les nenes de l’escola perquè només volen jugar a cuinetes, vaig entendre per què la vida m’ha regalat tres. Per aportar-les una visió feminista del món.   Aparentment un comentari d’aquesta mena no té gaire importància en una criatura tan petita, especialment si està educada en una família responsable i va a una escola (pública) que fa servir una metodologia basada en la interacció, en el respecte al medi i a les persones... Però sí que la té, i molta. Primer diré que el joc en la canalla no és un mer passatemps entre classe i classe, sinó la forma que tenen de conèixer el món que els envolta.  I l’experiència com a font de coneixement ja els hi asseguro que no me la he inventat jo.  

 


El cas és que no puc deixar d’observar com els patrons culturals no han variat gaire en el decurs de dues generacions. Be, sí que han variat, però només en la mesura necessària perquè el grau de discriminació entre els sexes continuï sent el mateix.

 


Així, cuinar ha passat de ser una activitat necessària practicada per dones en la llar a ser una professió adinerada feta per homes dintre del Mercat. En canvi, continua sent invariable la necessitar de menjar cada dia i no només quan sortim de restaurant, d’aquí el segon gir. Introduir en les noves generacions una clara diferenciació valorativa entre la cuineta i la cuina. Entre allò rutinari i avorrit que fan les nenes tot imitant les mamis i aquella activitat creativa i disciplinada (suposadament neutral) que mostra la televisió, tipus Masterchef.

 


Si el meu nét tingues ara l’edat dels joves valents que s’aboquen a la formació de cuiner en busca d’un ofici de prestigi i ben pagat (faltaria més) possiblement em diria que estic carregada de punyetes i que si en una ocupació tan femenina no s’inscriuen les joves (com està passant en el curs de formació de cuina que imparteix EMFO, aquí i ara, dues noies i catorze nois) és perquè elles no volen...  És greu que el jovent progressista  ho vegi així, però opino que és imperdonable que els/les professionals i polítics, per no sé quines raons, acabin reduint les polítiques d’igualtat a una mena de neutralitat divina de dubtosa efectivitat. Vist el resultat.

 

Comentarios