28.11.2020 |

Ambivalent

Volia escriure sobre qualsevol cosa que no tingués a veure amb la pandèmia perquè com la majoria de la gent començo a estar fins els nassos del tema. El cas és que se’m fa difícil teclejar sobre d’altres assumptes a poques hores del anomenat «toc de queda». Ostres, és que sona fatal, i el pitjor és que tot plegat pinta fosc. No se com es posicionen vostès sobre el COVID-19, el que se és que jo estic força ambivalent. Per una banda penso que és necessari posar fi a tanta irresponsabilitat individual, mentre que per un altre em dóna pànic el retalls de drets individuals i col·lectius que una mesura com aquesta suposa. Coartar la llibertat de moviment a les persones.

Està clar que les crides al comportament directiu pel que fa al compromís personal de distància, mascareta i rentat de mans, no acaben de funcionar (entre d’altres perquè no es descarta la influència d’altres factors); només calia fer un cop d’ull al comportament de joves i adults en terrasses, festes privades, botellones...  Ara bé, atribuir tota responsabilitat al individu i no posar les bases per a que el sistema públic sanitari disposi de tots els recursos humans i materials per a fer front a la pandèmia, el trobo del tot ofensiu.  És la legitimació del «nos hemos cargado el sistema de salut catalan» i tenim pressa per privatitzar.

No vull qüestionar la necessitat del toc de queda, tot i que penso que està orientat a reduir la mobilitat d’una població molt concreta i a la qual espero no s’acabi estigmatitzant, el jovent; però no vull ni pensar que deu sentir una noia o noi a qui a més de dificultar l’accés al coneixement, a un treball digne... Se li prohibeix que surti més tard de les 22h al carrer.

Malauradament, la pandèmia està posant en qüestió allò que en la especie humana és inqüestionable, la naturalesa social del individu i la forma com es relaciona. Limitar la interacció humana al no veure, no tocar, no parlar, no sortir, és antihumà. D’aquí la dificultat per trobar fórmules acceptables que equilibrin llibertat i responsabilitat, economia i salut, restricció i dret... No m’agradaria ser a la pell d’aquells/es que han de prendre decisions de tal calibre, encara que és més desagradable formar part d’aquella ampla capa de població vulnerable que en qualsevol tipus de crisi sempre acaba patint les pitjors conseqüències.

comentaris